Tot està negre, molt negre

Ahir vaig tornar a casa. I em vaig trobar això, una pantalla en negre. Tornava de Madrid amb una barreja de sentiments. Estava feliç i trist a la vegada. Eufòric i angoixat. D’una banda feliç en rebre les mostres d’agraïment pel Update Day a Madrid i el bé que ha funcionat aquest esdeveniment tant a València com a Barcelona. Feliç per veure com en eixir la llista dels Premis Gràffica es desbordava l’alegria en els premiats i per la difusió, gràcies a l’Agència Efe, en altres mitjans. Ja estan les 350 entrades esgotades. :-)

Però trist, indignat, amb ràbia, amb angoixa en vore com s’acaba amb Canal 9. A l’estar a Madrid, em sentia com una mena d’exiliat en un altre país que veu el que passa amb impotència. Seguir per internet, xarxes socials o youtube no és el mateix que estar allà. :-(

Un mitjà com Canal 9 és una finestra a una realitat. Una llengua, una cultura, un territori, uns matisos personals que no són capaços de reproduir ningú més. Perdre uns mitjans com aquest, televisió i ràdio, és perdre la nostra finestra a la nostra realitat. Perdre paraules, tradicions, deixar de conèixer el que passa al nostre entorn. No és el mateix veure ‘El tiempo’ que ‘L’Oratge’. No és el mateix dir ‘A tomar por culo’ que ‘A fer la mà’. Com que no és el mateix dir ‘Te quiero’ que ‘T’estime ‘.

«Lavar la vajilla, guardar mis archivos», por Mario Balcazar

«Despierta», por Som Grau

Más

La pantalla en negre simbolitza millor que mai el que passa a la Comunitat. Tot és negre. Molt negre. I quan ho veus des de fora, com ho vaig poder vore ahir, només et donen ganes de no tornar o d’anar-te’n. La distància et permet veure les coses més clares.

La primera cosa que tinc clara és que em resisteixo a anar-me’n perquè sóc d’ací, la meua gent viu ací , i m’agrada viure ací, però costa no enviar-ho tot ‘a fer la ma’. Viure envoltat de persones que no són capaços de vore el que passa és indignant. Viure envoltat de persones amb un nivell polític paupèrrim, i no em refereixo només als polítics sinó també als meus veïns, és insuportable.

Amb tot, crec que el que ha passat és el millor que podia passar. No valores les coses en la seva justa mesura fins que les perds. Fins que alguna cosa es mor. I és bo que Canal 9 mori perquè tots aquells periodistes que ara estan indignats sàpiguen que és el que passa quan s’és complaent.

Això és el que passa quan els periodistes van a una roda de premsa sense preguntes. Això és el que passa quan ningú dóna un cop sobre la taula i es nega a fer un treball que incompleix la norma més important d’un periodista, dir la veritat, només per salvaguardar el seu salari. I és bo perquè tots els acòlits del PP sàpiguen el que han fet. Perquè si la pantalla no hagués anat a negre quan arribessin els primers olors de la pólvora fallera entraria el meninfot valencià i tot seria aquest sí però no, aquest no però sí. Amb la pantalla a negre no hi ha dubtes.

Realment l’última imatge, l’últim segon, va ser la d’uns fotoperiodistes intentant fer la foto del que passava. Uns periodistes intentant escodrinyar amb les seves càmeres el que fa el poder. I el que han fet, ha segut tallar d’arrel la possibilitat que algú els observi i així poder fer-ho amb total impunitat.

Curiosament vaig poder veure aquesta imatge des d’un hotel a través de youtube. I potser aquest sigui el nou canal. El Canal Nou. A partir d’ara per poder veure el que passa haurem d’anar-nos a un mitjà nord-americà perquè ens permeti saber el que passa al nostre voltant. Que siguem tots els que, de forma personal, posem a internet el que ens passa i ho contem amb la nostra llengua i amb el nostre matís, sense que ningú ens coarti o ens obligui a dir el que no volem dir.

Tots som culpables. I m’incloc. Som culpables de permetre petites coses del dia a dia. Permetre que el nostre veí faci una petita il · legalitat sense que li digam res. Tampoc n’hi ha per tant! pensem. Què nosaltres mateixos fem irregularitats sense que això no ens deixe dormir a les nits. Perquè es comença per això i s’acaba per acceptar que amb tal de cobrar a final de mes un és capaç de fer el que faja falta. I els dissenyadors, igual que els periodistes, ho fem quasi cada dia.

Em sento malament, molt malament, al vore el que passa a casa meua. I no para de passar-me pel cap la idea de anar-me’n i deixar la meua terra als que la volen vore en negre. Tota per a vosaltres! Fora veig aire i possibilitats i aquí ho veig tot negre. Tan negre com la pantalla de Canal 9.